Avui he llegit un article d’Andreu Barnils que tracta precisament d’un tema que ha sortit en diverses converses que he tingut amb amics i coneguts de diferents àmbits. Tots amb un punt comú, tots érem de la generació que ara som avis.
La superprotecció, el no dir mai NO a les criatures i el fet d’escoltar als que es dediquen a l’ensenyament dir que tenen les aules plenes de petits tirans. “ho vull tot, i ara” I sinó et munto un número, plors i crits.
Diu Barnils: “Si la pitjor generació de pares de la història ens porta anys d’avantatge, nosaltres, els pares de criatures petites, hem d’intentar fer-ho encara pitjor. No pot ser que el rècord se’l quedin ells. Si ells han aconseguit infantilitzar la universitat, nosaltres hauríem d’aconseguir infantilitzar els llocs de feina”. “Tenim, aquests dies de vacances, una molt bona oportunitat per a no educar els fills. Eliminar la paraula “no” del vocabulari. Estar al seu servei, sempre. Si els avis, alguns avis, van escollir una educació en què l’abús dels pares era norma, fer ara que l’abús sigui dels fills, alguns fills, cap als pares. Com més consentits, millor”.
“Hem de triar els amics que gasten (aquest sí, aquest no), decidir per ells, no deixar que mai volin, aferrats a nosaltres. I aferrats dècades. I, a la vegada, dins de casa, complir sempre amb els seus desitjos. No vols menjar? No mengis. No et cordes les sabates? Vambes amb velcro”.”recordar la bella escena que Lluís Racionera va llegir a la premsa italiana d’ara fa uns quants anys: una parella s’acaba de casar. Però el nuvi no es presenta a l’habitació per passar la nit de noces. Ella, la núvia, el busca per l’hotel i finalment el troba a l’habitació
de la mare del nuvi. I allà era ell, tot un homenàs acabat de casar, xuclant la teta de la seva mare”.
I aquesta escena gairebé l’he vist fa poc. Vaig anar a una xerrada que es va fer a Cardedeu sobre “Educació i llibertat” i hi havia un centenar de cadires per al públic, majoritàriament femení, i dotzenes de criatures anaven corrent i fent soroll pels pocs espais lliures que quedaven. Vaig veure com un nano de cinc o sis anys interrompia les seves corredisses i persecucions, per acostar-se a una de les noies que estaven assegudes. Es posa de peu al seu costat, encara mirant de reüll als seus companys que segueixen jugant, i la mare, suposo, es treu un pit, sense moure's i “escoltant” al ponent. El nano xupa una mica i quan li sembla que ja en té prou, surt corrent a seguir jugant. No es creuen paraules.
És el concepte que mengin “a demanda”.
