Pòstum

En un moment  en el que anem perdent les nostres tradicions, donant pas a les foranies, algú ha passat a l'acció violenta.

En una fàbrica abandonada s'ha trobat un cadàver amb una nota.

 

“Els nens seran sempre nostres”  Visca la Monarquia.

 

 

Mig estiu

 

Sembla que els mesos de juliol i agost s’aturi el mon. No és cert, però el que tinc al voltant sí. I costa re emprendre algun tipus de ritme de vida.

Estic en una segona oportunitat de vida. Probablement no és la segona, però vaig patir un infart, i la sort i el bon funcionament de la Sanitat Pública em permeten estar aquí, escrivint.

Veig que en el darrer, pràcticament, “De Bàbia a Pernambuco” estava content, dient que ja havia arribat al punt d’encaminar-me cap a la vida que vull. I és cert. La salut i l’estiu m’han aturat. ( El darrer escrit publicat era en defensa de Joan Garcia, al que crec s’ha atacat injustament)

Aquest és un article molt personal. Un recent viatge a l’interior, i a Costa Rica, llargues converses amb el meu fill, i amb la dona, m’han subratllat els meus punts forts i dèbils i fer decidir que puc, com tothom, triar quina vida vull, usant els medis que tinc. Qualsevol camí no es fa sense fer passes, i no cal rebre el reconeixement dels demés per a fer coses. El jutge millor és un mateix.