Exigència

 

 

Ha passat a Barcelona, però la noia era de Cardedeu, companya de classe d’un dels meus fills.

El marit ve de la feina, la noia li dona la criatura, de pocs mesos, que està plorant, surt de l’habitació i es llença per una finestra. No ha pogut resistir la pressió de haver de ser una “bona mare”

La generació que està tenint fills ara, ho està passant, en general, malament. Les criatures es tenen tard, quan ja els progenitors tenen unes expectatives professionals altes, i la pressió social de dels coetanis, principalment de les amigues, fan sentir que la mare no ho està fent prou bé.

Se li exigeix molt, “ara es porta aquesta teoria” i el que feien els d’abans, les mares que ara són avies, estava mal fet. Deixar plorar al bebè? Posar-li uns horaris? Tot això traumatitza... i Així deuen d’haver sortit!

Les criatures aprenen ràpid les coses, molt més ràpid que els pares i mares. Els pares s’impliquen molt més que la generació anterior en la criança, fan en general les mateixes tasques i en lloc de donar pit donen biberó, però no se senten dir constantment “ara no es fa així” “es te de fer a demanda” “no es poden frustrar” i quan ja creiem que entenen les coses, no els hi podem dir ”no”, que també traumatitza.

Els nadons aprenen de seguida que si ploren els agafen en braços , i si ploren més els hi donen  teta o biberó. I la “bona mare” no ha de deixar plorar al seu cadell, no pot deixar de portar-lo a sobre perquè sinó plora, i s’ofega de tant plorar...  I és que al bébe li falta aprendre la tercera lliçó: si ploro i no m’agafen ni em donen de menjar, més val cridar molt i descansar després i quan em donen de menjar, atipar-se perquè tardaran en donar-me un parell de glops que ja em satisfan momentàniament.

I encara falta la quarta lliçó, que quan més es tarda en aprendre més difícil es fa. Ha de tenir un lloc, que senti seu, diferent a estar en braços. Bàsicament un bressol, que poc a poc s’anirà omplint de joguines toves.

Quan la “mare perfecte” deixa de tenir una fita inassolible, es tranquil·litza, i la criatura també. No hem d’arribar al cas de la cardedeuenca que ha acabat els seus dies a Barcelona.

 

La diferència entre un somni i un objectiu, és un pla

 

Quan el consell de dues persones, vàlides, coincideix i és contrari al que t’agradaria escoltar... alerta!

Cal revisar el tema i encarar-lo pensant que potser tenen raó.

A vegades confonem, al menys jo, desig amb el que probablement passarà, com si es tractés de que amb força de voluntat n’hi hagués prou per canviar la realitat. Desistir del que vull, sembla que és tirar la tovallola. Fa anys vaig posar una frase en el meu ideari, que sovint m’he de recordar: “Una cosa és el que hauria de ser i una altra el que hi ha en realitat i no depèn de nosaltres”.

I agafo una frase del meu fill, la que titula aquest escrit  “La diferència entre un somni i un objectiu, és un pla”. I això em fa prendre decisions.

Estic seguint un pla per aconseguir el que vull? Un pla precís?

Si la resposta és no, cal fer-lo. I si acuradament arribo a la conclusió de que l’esforç és superior al benefici... aplicar l’altra frase meva: les coses són com son i no com creiem que haurien de ser.

Tot això per dir que a vegades s’ha de fer un tom a la vida, però que no s’ha de deixar a la improvisació, cal fer un pla de com fer-ho.

Fa tres dies va ser el meu aniversari, inici d’una dècada nova, i vull entrar amb il·lusió a la que tinc al davant.