Màster en procrastinació

 

 

 Avui menjarem carxofes. El dia està ple de petits plaers.

És absurd fer-se trampes en un solitari.  I la vida, encara que estiguem molt ben acompanyats, no deixa de ser un solitari.

Hi ha unes regles del joc, les circumstancies que ens envolten, i que molt sovint no podem controlar, però que hi estan, i la nostre capacitat d’adaptació faran que ens condicionin més o menys.

Prenem decisions constantment. En coses senzilles o complexes, moltes estan automatitzades, i d’altres requereixen reflexió. I aquestes que em pres després de meditar-les, quan s’estava amb el cap clar... sovint no les realitzem. Per mandra, perquè l’urgent ho deixem passar dant de l’important, o perquè impulsivament rectifiquem el que havíem previst fer.

I a això va el títol de l’escrit.

Sovint, potser un parell de cops a l’any, em prenc un temps per a reflexionar i analitzar com porto els diferents aspectes de la vida. Soc capaç de plasmar-ho en un full i prendre decisions d’actuació, de com distribuir el temps, de en quin ordre s’han de fer coses... I sempre he estat molt disciplinat: Si ho vaig decidir en un moment lúcid, més val fer-ho, a menys que vegi que és un error molt gros.

Doncs ara, desconec el motiu, em salto les previsions, em dono llicència masses vegades, perdo el temps miserablement, un temps que no tornarà, que no estic gaudint.

Passejar amb el gos i aturar-me a veure com surt el sol, com la lluna està al costat de Venus, olorar la terra recentment remoguda, no ho veig una pèrdua de temps. Dedicar una tarda a la parella, quan havia previst una altra cosa, no és perdre el temps, és gaudir-lo.

On tinc la sensació de perdre el temps? De que no estic fent el programat. M’adono que és quan estic endormiscat, quan per buscar una informació m’he desviat en l’ordinador, o mòbil, per una notícia que m’ha cridat l’atenció, o un titular cridaner. I m’agafa sentiment de culpabilitat, de no estar fent el que volia fer i en canvi veure xorrades per Instagram o el que sigui. De no “fer” i estar mirant el que fan els altres i que m’interessa ben poc.

I els dies i les setmanes passen sense seguir una direcció, perquè no tinc objectius que m’il·lusionin, que vegi realitzables, que no em facin sentir que topo amb una paret que es diu tecnologia, que m’atura o em dificulta molt avençar.

En fi, que en la meva “programació” els dimecres m’obligo a escriure per a “De Bàbia a Pernambuco”. Si pot ser útil a algú, que faci ganes de fer les coses encara que en tinguem moltes ganes... millor fer, que perdre el temps amb la televisió, o estirat en un sofà.

Excés d'informació

 

 

Acostumo a començar el dia amb moltes rutines, si em paro a mirar, moltes.

Després de dutxar, vestir, passejar amb la gossa, esmorzar, fer el Paraulogic amb la parella i llegir tres o quatre diaris digitals arriba l’hora de dir: comença el dia, avui quins propòsits tinc?

La previsió és de feina, de contactar amb editorials per a publicar jocs de taula, però m’adono que tota la informació que he rebut em bull pel cap. La guerra a Ucraïna ja no crida gaire l’atenció, el drama a Palestina te encara una solució més difícil. Les trampes en el mon del futbol per part dels poderosos fan fastiguejar d’un esport que m’agrada seguir, però les trampes i joc brut em molesten molt, ni que siguin del “meu equip”. I aquest meu és molt més visceral que raonat.

Constato que repetir moltes vegades una cosa crea opinió. Molts dels qui estaven en contra del projecte de la Textil Rase, a Cardedeu, s’han hagut d’empassar la informació que feien córrer de que el bar restaurant el portarien “els de sempre”, els amics del Govern que hi havia en aquell moment. Dons no, han donat la concessió a Viver de Bell lloc, tot farcit de que es dóna feina a gent en risc d’exclusió, cosa que és certa, però ara ja no es ven cap producte ni servei que no sigui “social, ecològic, que respecti el medi ambient i que la procedència no sigui nostre i propera”

Fins i tot els embolcalls dels aliments especifiquen totes aquestes coses, i a força de repetir-ho a tot arreu passa desapercebut, o és tant creïble com els productes que s’etiqueten “extra” o “seleccionat”.

Aquest diluvi de notícies, que en engegar la ràdio al fer qualsevol trajecte, es repeteix, i les tertúlies tracten els mateixos temes, les esmenes a la llei d’amnistia, el joc brut dels poders que hi ha darrera del PP, el perpetuar una autonomia sense avergonyir-se de fer servir la paraula independència...

Tot això evita el silenci mental, el poder pensar sobre un mateix, la vida diària que tenim i com cada dia ha de ser un dia satisfactori, en la que mesura que es pugui, però que depèn en molt de nosaltres mateixos i l’actitud que tinguem.

 

 

L'opinió pública

 

 

 

Què és l’opinió pública? Molt sovint escoltem que l’opinió pública diu tal o qual, i és part de l’engany.

L’opinió pública és la que els medis de comunicació transmeten. El que diu que té la primícia és repicat pels demés, i molt sovint la notícia, o l’enfoc, és fabricat pels primers, que si es fa de manera orquestrada cala i es ven com a opinió pública.

Els medis han perdut credibilitat. Si la notícia ve d’aquest o aquell, els qui no surten ben parats del publicat, se sospita d’immediat que ho fa córrer tal o qual partit. I generalment és cert.

I la causa és que ens hi posem bé. La gent, en general, ha perdut el sentit crític, creure que el que es diu per televisió, surt per Internet o un digital, o un periòdic de paper ,és el més habitual i cert, i si ho has vist en un parell de llocs ja és defensable en tertúlies o converses de sobretaula.

La majoria, i m’incloc, llegim els medis que ens interessen, que ens donen la raó en el que pensem, els altres són interessats i menteixen descaradament. La informació que rebem és totalment preparada. El senyor Google, per posar un nom, pot ser qualsevol banc de dades, oficial o privat, sap el que llegim. On ens parem una estona, què busquem, i no solament ens tria la publicitat que ens apareix, també les notícies que volem llegir. I així van conformant la opinió de cada un.

Quan s’acosten eleccions la cosa és encara més descarada. La manipulació és una assignatura dins la política, i el qui aboca més diners en controlar medis treu més vots que els que tindria si la gent s’aïllés una estona, com a mínim entengués els programes i veiés si tal o qual opció el defensa. A ell o a la societat en general si vol ser més altruista.

Qui viu bé tal com estan les coses, ja sap crear l’opinió als demés de que tot va malament i sols els “seus” hi posaran solucions.