“Ara estic a la botiga, mig matí de dimecres. Porto dies endormiscat, molt apàtic, tot i que m’esforço en fer coses.
Avui he tret un cactus que molestava a la Núria, he buscat una clau per obrir el bagul de cotxe que volem regalar, o vendre, en fi, que desaparegui, però sense clau no farem res. No l’he trobat.
He vingut a l’oficina, que no es pot dir botiga. He marcat uns jocs que han arribat avui i vaig comprar per Verkami fa uns mesos... No ha entrat ningú.
Llegit correus, contestat partides que tinc per Internet... Fet una entrada a Instagram, que no he sabut replicar a Facebook... I ara escric una mica per a mi. Una altra inutilitat, perquè és narcisisme pensar que a algú pugui interessar i que segurament serà destruït sense que ho llegeixi ningú.
Clarament símptoma de depressió, pensar que a ningú importa el que faig, penso... ni a mi mateix gaire. Ho he d’acceptar, no estic bé.
I precisament aquest reconèixer que no estic bé m’ha de donar forces per a recuperar autoestima. Vull aconseguir-ho. I ha de ser en la intimitat. He d’aprendre a estar bé amb mi mateix, a sentir-me mínimament bé amb mi mateix”.
