Canvi d’any, moment en que un dia meteorològicament com els altres convida a molta gent a fer repàs a la vida, fer propòsits i analitzar com ha anatla cosa fins ara.
I tot és qüestió d’actitud, prendre-s’ho a la castellana “Fin de Año”, o a la catalana ”Cap d’Any”.
I s’ha de fer una mica de les dues maneres, mirar enrere i veure que s’ha de canviar o millorar per encarar el futur immediat.
No val fer-se trampes al solitari. Tots els anys tenen coses bones, que hem de conservar i gaudir i les que no ho han estat acceptar que moltes vegades han estat circumstàncies externes que no hem sabut pair, gestionar o veure a venir. Els projectes fallits generalment han estat per inacció, per fer servir massa la paraula voldria... en lloc de la vull, que costa més esforç.
Acceptar la realitat és qüestió d’anys i experiència. “Les coses són com són i no com pensem que haurien de ser” Això he tardat molts anys en assumir-ho. En coses complexes i ben senzilles, com que la gent tira papers i embolcalls al terra. Com pot ser? Aquest gest tant egoista sembla que no hauria d’existir. Doncs existeix.
Aquest 2022 el propòsit bàsic que agafo és el de convertir en hàbits coses que vull fer i que a vegades he de posar-hi consciència per a fer-les. En hi ha que em repeteixo quasi cada any des de l’adolescència, com la de fer millor lletra. M’agrada escriure a mà, però poques persones esbrinen què posa i a vegades em costa a mi.
No és, tampoc, el primer cop que ho intento, però fa uns mesos hi vaig incorporar una novetat: feta una tria de coses reals i possibles que vull fer, diàriament o setmanalment algunes, en vaig fer una llista en un full del que en hi ha una còpia per setmana i marco el que assoleixo. Curiosament, parlant amb el meu fill d’això, em va dir que també ho fa, amb una app que li marca en vermell o verd l’assolit. Coses dels gens, o de l’educació.
Al principi va anar bé, després, a mida que s’anaven afegint projectes d’hàbit , vaig haver de frenar. Perquè ja eren tants que suposava una angoixa el no poder-los complir, i hi vaig afegir un de nou: Si em sento amoïnat per complir totes les coses que vull fer diàriament, tinc la llibertat de saltar-me'n algun sense remordiments, perquè al final, qui mana en les meves coses soc jo.
Pot semblar un contrasentit, però a part dels hàbits diaris que ja estan molt interioritzats, llevar-se, prendre la pastilla per la pressió, treure al gos, anar al lavabo, ficar-se sota la dutxa quan encara surt freda i allà sota esperar que surti calenta i anar ordenant mentalment el dia... despertar la parella, preparar l'esmorzar... Aquestes coses són ja gairebé mecàniques, però després hi ha la noves, que es van adquirint poc a poc i van a temporades. Passejar, mirar correus i segons el dia de la setmana dedicar-se a burocràcia, a fer visites, anar a la botiga, uns dies a fer compres, altres a fer aparadors, a engegar una nova campanya, a trucar per resoldre assumptes pendents... Mirar el banc, netejar... I es van afegint coses que arriben a fer una cuirassa que deixa poc marge per a l'espontaneïtat i adonar-te que no hi ha temps per fer-ho tot: penjar dos cops a la setmana una sèrie de quatre fotos, un article en el blog personal, un altre en el de la botiga, fotografiar articles nous, revelar les fotos del cap de setmana o el darrer esdeveniment on he estat... I cal posar fre. No ho puc fer tot, i coses que volia que fossin un hàbit passen a ser esporàdiques. Trobar-se amb amics o senzillament gent, comença a fer mandra, pel cansament acumulat. I llavors incorpores una cosa nova en aquests "protocols" hàbit. De tal hora a qual no es treballa, encara que hi hagi coses retardades. Cal incorporar l'hàbit de tenir temps per a la parella, per fer vida social...
Amb tot això vull dir que sí que cal afegir hàbits, uns queden i altres es poden convertir en una sobrecàrrega, que es té de compaginar sense culpabilitzar-se de no ser estricte. És anar trobant eines per a ser i sentir-se millor.
