Inalterable

 

                        Sempre, faci el que faci qui sigui, a algú li semblarà malament. I sinó fa, també.

 

Incivisme

 

 

 

 

Aquesta setmana m’he topat, a Cardedeu, amb dues actuacions incíviques reiterades. No tenen res a veure entre sí, ni les fan el mateix tipus de gent.

Al carrer Santander hi ha nous veïns. Les cases “ocupades”, cremades vàries vegades i abandonades durant més de dotze anys, han estat reconstruïdes, s’han maquillat parets amb plafons de pladur i deixat maques. S’han venut totes, i en poc temps ara estan habitades. Algunes amb piscina, gespa artificial... i jardins de disseny. Molt bé. Però durant setmanes les restes de planxes de gespa, les caixes de supertelevisors, neveres, retalls de fusta de mobles fets a mida... es deixen sense cap contemplació al costat dels contenidors que hi ha a la cruïlla Santander amb Navarra.

Doble incivisme, de qui ho abandona allà i de qui ha de tenir cura per a advertir als qui ho fan, la major part de caixes porten etiquetes de destinataris, de que no és correcte i prendre les mesures pertinents perquè això no passi.

L’altra actuació l’he vist varies vegades, i viscut una.

Carrer de sentit únic, amb cartell rodó vermell amb rectangle blanc a l’extrem, que no deixa dubtes. A la cruïlla, quan condueixes un cotxe, realment poc a poc dins la població, quan el vehicle gira per agafar el carrer de sentit únic en la direcció correcte, es troba de cara una bicicleta, o dues, amb remolc, que en lloc d’assumir que va contra direcció, increpa als conductor dient que la preferència ha de ser per a les bicicletes, i donat que porta remolc i no es pot decantar, exigeix que el cotxe s’aparti.

Ho he vist en el carrer Montseny, m’ha passat en el carrer Navarra. Així no. I pel barri de l’Estalvi o del Centre, Can Canyes... a les cruïlles fàcilment et pots trobar ciclistes en direcció incorrecte que diuen controlar i que s’aparten, però l’ensurt i el perill hi ha estat. No tinc inconvenient en anar darrera un ciclista, al seu pas, si anem en el mateix sentit, però els semàfors, cedir pas i direccions, ho hem de complir tots.

Fins que es formi Govern no em crec gran cosa

 

                                 Encara queda algun bri d'esperança

 

A dia d’avui la política catalana està donant un espectacle molt decebedor per als independentistes que vam fundar l’ANC, vam estar a la Via, tots els 11 de setembre, anat quan ens convoquen i assistir consternats a l’atac que l’Estat espanyol va fer el 1-O a la nostra ciutadania.

Després ve un Judici esperpèntic i la persecució física i econòmica contra l’independentisme.

Malgrat això, que ens treguin al President legítim i s’hagi de votar fins que ens donin permís per a posar-ne un altre que els sembli menys perillós, el poble s’ha mantingut unit, però no així els polítics que en llistes tancades, ens representen. Potser els més coherents han estat els de la CUP. El que ara és Junts ha aglutinat als votants de centre i els qui eren de CiU, el pal de paller és Puigdemont, que des de l’exili no s’ha mogut un pam d’on estàvem abans del 155. ERC ha demostrat ser un partit dur, partit, amb objectius de partit i ànsia de revenja a anar perdent elecció rere elecció davant el que ells diuen la dreta.

Ara han quedat per davant de Junts, igualats, i en lloc de fer un govern cremallera, cosa que havien d’haver fet amb les llistes, veuen a tocar el seu somni de presidir la Generalitat, cosa que té el vist i plau de l’elit espanyola que és qui mana a Espanya, alternant PP i PSOE en el poder. Vist i plau perquè els veuen molt menys decidits que a Puigdemont per anar cap a la independència. Es veu clar un pacte de tu m’aguantes en el Govern Central i jo et trec de sobre al Torra i si te’n surts a les eleccions... et recolzo.

Quan hi ha desavinença és fàcil repartir les culpes. La culpa és dels dos, que no es posen d’acord. I no és tant senzill. Puigdemont i el Consell de la República representen al Govern que hi havia fins que Rajoy el va fulminar, ocupar la Generalitat i empresonar als qui no van anar a l’exili. I sembla que la CUP ho veu clar: tots units tenim un 52% i una població que es pot tornar a il·lusionar si es fan passes cap al mandat del 1er d’octubre en lloc d’entestar-se en presidir la Generalitat d’un autonomia.

Encara estem a temps de mostrar una mica de dignitat.